Rissotto per a na Jo

Avui he tengut una convidada a dinar, que esper que vengui bastant a veure'm!! I com que té bon paladar i després de 6 mesos de convivència en una illa surrealista ja conec els seus gustos... he cuinat un rissotto (a sa meva manera) que sé que li agraden.

Ingredients (avui si que posaré quantitats, per 2 persones):

• Mitja ceba
• 1 all
• 4 o 5 xampinyons grossets
• Mig carabassí
• Una tomàtiga no massa grossa (substituïble per 3 cullerades de tomàtiga natural triturada o per una de doppio concentrato di pomodoro)
• Mig tassonet de conyac, vi blanc o qualsevol substància alcohòlica i aromàtica que tengueu a ma (una vegada ho vaig fer amb herbes dolces... i ehem ehem ehem... experimentar és bo però alerta!)
• Arròs per a 2 (4 tassonets, no?). Ha de ser arròs arboreo que és el que toca però sinó també va be es bomba o, cony! que som pobres així que arròs de tota sa vida i a cascar-la!! Lo important és que amolli midó així que abstinguen-se arrossos tipus basmati, vaporizados, etc.
• El doble d'aigua que d'arròs
• Un pebre coent
• Unes fulles de sàlvia (també hi va molt bé sa senyorida (tomillo) i/o es llorer)
• Un poc d'oli verjo
• Sal
• Pebre bo
• Pebre bord
• Grana padano ratllat (si som rics, parmiggiano)

Tallam s'all i sa ceba ben petitons i els sofregim amb s'oli dins una cassola. Hi ha qui diu que posar ses herbes aromàtiques a n'es començament és un sacrilegi ja que es perd el gust. A mi m'agrada posar-les, si són seques, tot d'una per a que els seus aromes impregnin l'oli ja des d'un bon principi. Els aromes són liposolubles així que es fonen dins l'oli i d'allà no marxen, otro gallo cantaria si xerràssim de fotre'ls dins aigua... Au idò, afegim la sàlvia i el pebre coent juntament amb un poc de sal per “matar” sa ceba i que es vagi fent a foc mitjà-baix. Mentre, tallam el carabassí i els xampinyons a quadrets petits i, quan la ceba estigui fluixa, els ficam a la cassola.

Pelam la tomàtiga, la tallam a trossets petits o si no vos fa peresa la ratllau i la juntam al sofregit. En aquest moment també s'hi afegeix el conyac, el pebre bord i el pebre bo. Quan hagi fet un poc de xup-xup (2 o 3 min) hi ficam l'arròs i donam un parell de voltes.

Un bon rissotto ha de quedar melós, per això és important no ficar tota l'aigua de cop i anar remenant sovint perquè amolli el midó. Jo primer en fico la meitat i després vaig remenant i afegint aigua així com n'hi va fent falta. Quan ja està quasi apunt, és a dir que li falten 2 minuts, hi afegim el formatge, remenam un poc i retiram del foc. Hi ha gent que hi fica mantega, jo és que no sóc massa amiga d'aquesta senyora i prefereixo que hi hagi només formatge. Feim plats i au a taula i alerta que crema!

Ha sortit ben bo Joana, o no?

Pizza Ricardo Ortiz 116

Tot començà en un pis d'estudiants a Madriz, quan, un dia, per celebrar alguna cosa que ara no record... vam decidir fer una pizza. Hi ficàrem un mesclum d'ingredients, i, va sortir tan bona aquesta combinació, que, a partir d'aquell moment batejàrem el plat amb el nom del pintor/torero/ovésasaberquè que nombrava la nostra estimada capsa de mistos. El plat anà evolucionant (bé, no és del tot vera... però queda més xic dir això que simplement dir que hi he introduït alguns canvis) i el vos present així com el vaig fer dijous passat.

Teníem convidats, el meu antic company de pis (però no tan antic com els de Madriz...). Sé que aquest plat no té ni punt de comparació amb es brownie que ell i sa seva al.lota ens dugueren, però be, “hay que joderse”... En definitiva, dedic aquesta recepta a tots els companys de pis que he tengut i tendré (no vos enfadeu els demés, però Joana, tu, culinàriament, mereixes un capítol apart, tra poco) Au, ahi va:

Ingredients:

Per fer sa pasta,

• 1 part d'oli
• 1 part de cervesa
• sa farina que agafi
• un poc de sal

Per posar-hi damunt,

• tomàtiga triturada natural
• mozzarella o qualsevol formatge de fondre (no som ortodoxos, això és una falsa pizza)
• tires de bacó (trob que els taquitos aquests que venen són massa gruixats)
• tonyina
• ceba
• moraduix

Amb els ingredients que he posat ja us haureu adonat de que aquesta pasta..., de pizza en té poc, en sóc conscient, però és una pasta bona de fer que utilitzo amb freqüència tant per fer pizzes com coques de verdura i dóna bons resultats. Com que em vaig comprar un super amasador-batidor a n'es Lid'l i l'he d'amortitzar, vaig decidir pastar amb aquesta maquinota, simplement primer vaig posar els ingredients líquids i sa sal i vaig anar afegint sa farina.

Jo sempre solc fer ses coses a ull, i per això no sabia exactament quanta farina afegir, així que em vaig cansar de sa maquineta i hi vaig ficar mà. Vaig afegir farina fins que sa pasta se'm desferrava des dits, idò no, encara un poc més. Es meu padrí, que dubt que hagi pastat mai en sa seva vida però menjant és molt exigent, diu que convé pastar ses coses fins que sa pasta hagi arribat a una temperatura igual a sa de ses nostres mans, a mi, fer això em dóna bons resultats. Si deixam reposar sa pasta uns 10min, ens anirà millor estendre-la. Encendre es forn en aquest moment perquè es vagi encalentint, jo el pos a uns 210º no sé si ho faig bé, però.

Embetumar sa llauna amb oli i estendre sa pasta, “OJO”, és important que ens quedi ben primeta primeta, primeta, gairebé transparent. Després escampar 2 o 3 cullerades de tomàtiga triturada, a mi no m'agrada que n'hi hagi massa... A Sardegna, almenys a sa pizzeria de davant de ca nostra ho feien així, enfornaven sa pasta només amb sa tomàtiga i després la tornaven a enfornar amb es formatge i demés. Amb aquesta cuita prèvia, aconseguien estalviar temps, aleshores, quan hi anàvem els clients només havíem d'esperar que es cogués el formatge. A més els productes que hi posaven a sobre restaven més frescos, no tan cuits. I tercer i més important, almenys per a mi, la pasta quedava més cruixent, si el que hi poses damunt amolla brou la pasta el pot quedar molla, en canvi si la cous prèviament això no passa. Així que, ficam la llauna dins es forn.

Mentre la pasta es cou, tallam les tires de bacó i la ceba, aquesta darrera que quedi ben fineta perquè la cocció serà més curta i esmicolam la tonyina. Quan vegem que la pasta comença a fer bimbolles, la traiem del forn i hi posam primer el formatge, després el bacó i la tonyina, ho tapam amb la ceba, hi espolsam moraduix i au dins es forn, 

i després, dins sa panxa!! 

Bacallà d'emergència (o de peresa)

Avui, com gairebé molts de dies, em feia molta vessa cuinar. Si tens convidats, sempre et fa més ganes posar-te a tallucar verdura, saltejar nosequé i fer mil filigranes per a que surti un plat d'aquells que dius woow! Però, avui no era el cas, avui dinava sola i ja se sap, que per un tot sol... amb qualsevol cosa te les arregles... Lo que em passa a mi, és que tenc es paladar una mica fi i cony! m'agrada menjar bé. Idò, ajuntant la vessa i les ganes de menjar bé, ha sortit això,

Ingredients (era jo tota sola, així que per una persona):

• bacallà fumat (uns 80g) 
• 1 tomàtiga de ramellet 
• 1 o 2 tomàtigues seques conservades dins oli 
• Oli d'oliva verjo 
• sal 
• pebre bo 
• 2 o 3 llesques de pa moreno (o qualsevol altre) 

Pelam sa tomàtiga de ramellet, la trossejam i l'aixafam dins un morter. En estar més o manco capolada, hi afegim sal, pebre bo, les tomàtigues seques tallades i un raig generós d'oli. Ho lligam una mica tot i reservam. 

Tot seguit, esmicolam el bacallà dins un plat i el cobrim de la salsa que hem fet anteriorment. Com que jo sóc molt coenta, després hi he afegit un polsim més de pebre bo. Torram el pa i amb ell acompanyam el bacallà. Au, bon profit!! 

** Jo no sé sa gana que teniu... però aquest plat tot sol ens pot servir per sopar i també quedes com un rei/reina si el poses d'entrant quan tens convidats.