dilluns, 18 d’octubre del 2010

Pizza Ricardo Ortiz 116

Tot començà en un pis d'estudiants a Madriz, quan, un dia, per celebrar alguna cosa que ara no record... vam decidir fer una pizza. Hi ficàrem un mesclum d'ingredients, i, va sortir tan bona aquesta combinació, que, a partir d'aquell moment batejàrem el plat amb el nom del pintor/torero/ovésasaberquè que nombrava la nostra estimada capsa de mistos. El plat anà evolucionant (bé, no és del tot vera... però queda més xic dir això que simplement dir que hi he introduït alguns canvis) i el vos present així com el vaig fer dijous passat.

Teníem convidats, el meu antic company de pis (però no tan antic com els de Madriz...). Sé que aquest plat no té ni punt de comparació amb es brownie que ell i sa seva al.lota ens dugueren, però be, “hay que joderse”... En definitiva, dedic aquesta recepta a tots els companys de pis que he tengut i tendré (no vos enfadeu els demés, però Joana, tu, culinàriament, mereixes un capítol apart, tra poco) Au, ahi va:

Ingredients:

Per fer sa pasta,
  • 1 part d'oli
  • 1 part de cervesa
  • sa farina que agafi
  • un poc de sal

Per posar-hi damunt,
  • tomàtiga triturada natural
  • mozzarella o qualsevol formatge de fondre (no som ortodoxos, això és una falsa pizza)
  • tires de bacó (trob que els taquitos aquests que venen són massa gruixats)
  • tonyina
  • ceba
  • moraduix

Amb els ingredients que he posat ja us haureu adonat de que aquesta pasta..., de pizza en té poc, en sóc conscient, però és una pasta bona de fer que utilitzo amb freqüència tant per fer pizzes com coques de verdura i dóna bons resultats. Com que em vaig comprar un super amasador-batidor a n'es Lid'l i l'he d'amortitzar, vaig decidir pastar amb aquesta maquinota, simplement primer vaig posar els ingredients líquids i sa sal i vaig anar afegint sa farina.


Jo sempre solc fer ses coses a ull, i per això no sabia exactament quanta farina afegir, així que em vaig cansar de sa maquineta i hi vaig ficar mà. Vaig afegir farina fins que sa pasta se'm desferrava des dits, idò no, encara un poc més. Es meu padrí, que dubt que hagi pastat mai en sa seva vida però menjant és molt exigent, diu que convé pastar ses coses fins que sa pasta hagi arribat a una temperatura igual a sa de ses nostres mans, a mi, fer això em dóna bons resultats. Si deixam reposar sa pasta uns 10min, ens anirà millor estendre-la. Encendre es forn en aquest moment perquè es vagi encalentint, jo el pos a uns 210º no sé si ho faig bé, però.



Embetumar sa llauna amb oli i estendre sa pasta, “OJO”, és important que ens quedi ben primeta primeta, primeta, gairebé transparent. Després escampar 2 o 3 cullerades de tomàtiga triturada, a mi no m'agrada que n'hi hagi massa... A Sardegna, almenys a sa pizzeria de davant de ca nostra ho feien així, enfornaven sa pasta només amb sa tomàtiga i després la tornaven a enfornar amb es formatge i demés. Amb aquesta cuita prèvia, aconseguien estalviar temps, aleshores, quan hi anàvem els clients només havíem d'esperar que es cogués el formatge. A més els productes que hi posaven a sobre restaven més frescos, no tan cuits. I tercer i més important, almenys per a mi, la pasta quedava més cruixent, si el que hi poses damunt amolla brou la pasta el pot quedar molla, en canvi si la cous prèviament això no passa. Així que, ficam la llauna dins es forn.


Mentre la pasta es cou, tallam les tires de bacó i la ceba, aquesta darrera que quedi ben fineta perquè la cocció serà més curta i esmicolam la tonyina. Quan vegem que la pasta comença a fer bimbolles, la traiem del forn i hi posam primer el formatge, després el bacó i la tonyina, ho tapam amb la ceba, hi espolsam moraduix i au dins es forn, 


i després, dins sa panxa!! 



1 comentari: